Utrera, Sevilla 1960
Tenorio ofereix una pintura, en rigor, realista, valorada pel seu color (fins i tot matèric) i altament explicada per la sàvia economia plàstica que empra –retalls de premsa, partitures musicals, textos cal•ligràfics, cartes...- i que, contràriament a la seva diversitat, unifiquen totals pictòrics per excel•lència.
Tots aquests mèrits són fruit del domini que proclama tant pel que fa a la qualitat del seu dibuix com pel que fa a l'expressiva força del seu color. Dibuix que li val –en moltes ocasions en sentit constructivista- per composar i estructurar temes allunyats d'allò que és fàcil; valoració del color que combina els contrastos i accepta la correcció dels efectes, sempre presents, de la llum. Grafismes, uns i altres, que Tenorio converteix en eixos d'una figuració objectiva, als quals suma la informalista definició dels seus cels i terres: espais alts i baixos del quadre on l'abstracció s'estableix mitjançant jocs i matèries que, com queda apuntat, reben, alhora, tracte realista. Igual succeeix amb els collages que incorpora: unitats realistes per elles mateixes que acompleixen un paper que trenca amb la materialitat de la resta figurada a la seva pintura.
La gran força expresiva que caracteritza l'obra de Tenorio, unida a un bon ús de la tècnica, li ha permès una dicció personal davant la qual l'espectador no sap si admirar la composició, el dibuix o el color, o bé rendir-se davant la perfecció del collage, convertint-lo en un color més de la seva paleta al conservar el càlid cromatisme dels vells papers (ja siguin diaris, partitures de música, pàgines de llibres...) que sap integrar perfectament a les seves teles.
Un conjunt de temes urbans arquitectònicament resolts, exponents d'una pintura on el sentiment no resta ignorat, vibren a cada pinzellada en els densos talls de l'espàtula i vibren, encara, en la presència humana que, no obstant la seva absència, s'endevina a la seva pintura.
Veure l'exposició del pintor(a)
|
|
|
