Antoni Vives Fierro neix a Barcelona l'any 1940 i als 15 anys emprèn estudis artístics a La Llotja. Després d'un any treballant a París celebra, el 1962, la seva primera exposició individual. Dos anys després debuta a Barcelona, a la Sala Rovira. Des de llavors realitza nombroses exposicions a nivell nacional i internacional i obté un indubtable reconeixement de crítica i de públic. La seva obra es troba, entre d'altres, al Museu Olímpic de Laussane (Suïssa), al Museu Reina Sofia d'Atenes (Grècia), al Museu d'Art Contemporani de Montevideo (Uruguai), al Museu del FC Barcelona i a la Fundació la Caixa de Pensions.
Vives Fierro és un cercador incansable que reformula, mitjançant la disciplina de l'ofici, la seva interpretació dels motius que li fascinen. És principalment conegut per les seves impressions de la vida barcelonina, que van des dels entorns més tradicionalment burgesos (les freqüentades sessions del Liceu, els racons del Passeig de Gràcia) fins a les escenes de carrer, amb barreja de costumisme i bullícia (Els Encants). Els seus quaranta anys de professió l'han dut per nombrosos escenaris europeus (Londres, París, Venècia) en els quals ha anat renovant no només la temàtica de la seva obra sinó també el seu tractament. Des de les seves primeres apostes estilístiques -més afins a tradicions impressionistes i expressionistes- ha derivat cap a una tècnica mixta en la qual l'ús del collage ha anat prenent protagonisme.
La seva actual col•lecció de Nova York, la qual presenta a la Sala Rusiñol, s'explica en bona mesura per l'impacte que li produeix l'illa de Cuba. A L'Havana descobreix el color en el seu estat pur: oblida les escenes negres per plasmar una explosió de saturació i de contrast. Fins que no vaig començar els meus quadres sobre l'Havana la meva pintura era molt negra. Essencialment perquè havia pintat llocs negres. Per exemple Barcelona és negra. (Entrevista a Stylusart, 2001). En els seus últims olis de Nova York, malgrat que torna a predominar el negre, podem notar aquesta evolució en el contrast amb vermells, verds i blaus.
Tanmateix, la sèrie de Cuba suposa una aposta definitiva per la incursió d'imatges trobades en revistes contemporànies, amb múltiples referents que comparteix amb l'espectador (des d'anuncis fins a logotips). Estableix un diàleg intertextual on el significat no prové únicament de l'obra representada, sinó que es multiplica, com en el pop art, a través de símbols de la nostra experiència quotidiana. La sèrie de Nova York accentua aquesta tendència del collage fins a l'extrem d'arribar a articular la composició. La figura humana ja no és pintada, es representa mitjançant retalls. Aquesta sensació la reforça pintant amb traços molt àgils, lliures. La part pintada està deliberadament desdibuixada, mentre que els plànols més definits són els incrustats.
Curiosament, en una entrevista (Diari de Girona, 7 de març, 1996) el pintor desmitifica aquest canvi: Utilitzar altres mitjans i alegrar el color es converteix més en un aspecte anecdòtic que altra cosa. El que compta és el missatge interior de l'obra, el qual encara és el mateix amb petits matisos, tot s'ha de dir.
En definitiva, Vives Fierro experimenta sense por, característica pròpia de l'artista que s'ha alliberat de les seves imposicions i que ha arribat a la maduresa.
Bibliografia: "Vivències i records. Antoni Vives Fierro", de M. Lluïsa Borràs; "La Habana de Vives Fierro", de Jaume Vidal.
|
|
